A la manera de Josep Pla, de qui pren el terme homenot per jugar-hi i transformar-lo en homonot, Francesc Soler es planteja «recordar el que alguns homes han fet més enllà dels interessos particulars, immediats i petits» fins a esdevenir «un tipus singular, insòlit, que s’ha significat d’una manera remarcable». Soler entrevista deu homosexuals (Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià , Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá) destacats i famosos amb la voluntat de dibuixar la memòria col·lectiva de l’homosexualitat a Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins a l’actualitat.
La diversitat vital, social i professional dels entrevistats és una de les riqueses del llibre: un professor universitari, un excapellà , un director de cinema, un empresari... Però, com destaca Santi Vila en el pròleg, «tots ells van créixer i afirmar-se com a persones, uns anys en quÿ l’homosexualitat va ser vista com una cosa lletja i penosa, tractada amb dolor, resignació i sovint combatuda com a malaltia» i reconeix que la llibertat i la normalitat actuals es deu «al compromÃs de persones amb noms i cognoms; i entre elles, a bona part dels entrevistats en aquest llibre».
Deu retrats per dibuixar la memòria homosexual de Catalunya.
