Després d'un viatge dur de cinc anys travessant el continent africà i  el mar, Ousman relata la segona part de la seva història, i potser la més dolorosa i difícil: sobreviure al País dels Blancs. Amb tretze anys vaig marxar de la selva de Ghana cap al País dels  Blancs. Després de cinc anys, en els quals vaig creuar el desert i tot  seguit el mar en pastera, vaig arribar a Barcelona. No imaginava que  aleshores començaria el pitjor i, passat un temps, el millor. Vaig viure  a la jungla de ciment i d'indiferència, vaig dormir al carrer, vaig passar fam, fred i por i em vaig enfrontar al racisme. Però també vaig viure el feliç acolliment de la meva família catalana.  Vaig aprendre a llegir i a escriure, em vaig posar a estudiar i vaig  començar a treballar. Fins i tot vaig anar a la universitat. Però com  més sabia, més interrogants m'apareixien. "Per què s'ha congelat la muntanya?", vaig preguntar-me en veure la neu per primera vegada. "Llavors Déu no va crear el món en set dies?", vaig plantejar-me quan  em van explicar la teoria del big-bang. Quan anava al supermercat no  veia menjar, sinó una successió d'objectes de colors vius alineats, però on es podia agafar una cabra? He explorat molts punts de vista al llarg de tot aquest temps: el  xamanisme, el cristianisme, l'islam i la ciència. I he après que, al  final, tots els éssers humans som iguals: no hi ha res més important que  l'amor i el gaudi de la vida sense fer mal als altres. I que l'èxit no  és res més que una acumulació de fracassos sense perdre la il·lusió.